Res, no res res per endolcir
els cafès ni la llet ni els pastissos ni el
nostre poble sotmès.
Fel, plou fel: tanta amargor cau del cel, que hem de
llençar les ametlles i no pot créixer l’arrel.
Les noies tan cofoies que
ballaven a la plaça amb les joies de flors que havien plegat ara seuen
avorrides i deixen passar la vida amb la mirada pensida en un racó de
l’envelat.
Mal, fa mal de veure aquest temporal d’aigua de laboratori i
llampecs artificials.
Tot, crema tot, tot menys l’aro i el ninot, menys els
plens i menys la falla i brou a la llar de foc.